Arxiu de la categoria: Crítica

Crítica ‘The Artist’

Aconsellable. Excel·lent pel·lícula encara que no obra mestra. Més que recomenar-la als cinèfils, crec que és imprescindible per aquells que els agrada el setè art en la seva essència, els que els agrada conèixer la història del cinema. ‘The Artist’ relata el ‘trauma’ i ‘alegries’ que va suposar per determinats sectors de Hoollywood passar del cinema mut al sonor, entre finals dels anys 20 principis dels 30 del segle passat. Com ja va fer en el 1952 l’indispensable ‘Cantant sota la pluja’. Reordar que aquest fil és francobelga tot i que tot passa a la meca de la industria cinematogràfica dels estats Units. En referència al repertiment, Jean Dujardin (interpreta a George Valentine) sembla portat directament dels anys 20. Bérénice Bejo, (Peppy Miller) també està sensacional i la seva bellesa traspassa la pantalla. Els dos estan nominats a l’Oscar per els seus papers protagonistes. Destacar també l’actuació del sempre efectiu John Goodman i del gos Uggy! Dirigeix i n’ha fet el guió el francés Michel Hazanavicius, que ja té quasí a punt ‘Les infidèles’, novament amb Jean Dujardin i Guillaume Canet. ‘The Artist’ es ven com a pel·lícula en blanc i negre, sí això sí, i com a muda, no és ben bé cert això! Però millor que la veieu per saber-ho. L’autèntica protagonista del film és la seva banda sonora que sí que és una obra mestra, de Ludovic Bource, que ho abraça tot plegat amb un swing que et fa ballar a la butaca. Per cert, també forma part de la música ‘Jubillee stomp’. Tema d’un dels reis del swing, Duke Ellington. Merescuts són els premis que ha rebut i rebrà ‘The Artist’, però potser és un pèl exagerat que aquest film europeu hagi rebut 10 nominacions als Oscar només superada per ‘Hug’ d’Scorsese. No deixeu passar aquest film de CineClub!

Anuncis

Quan la publicitat s’aprofita de la premsa per ser gratuïta

No calia consultar cap oracle per saber que acabaria passant. Desprès de que ja fa unes setmanes Dolce & Gabbana (D&G) retires, primer a Espanya i desprès a tot el món, la darrera campanya de publicitat per la polèmica que segons alguns portava implícita. Altres marques de moda s’afegeixen a aquest estil de publicitat.

La marca D&G ja va denunciar l’alt nivell de censura que hi ha a l’Estat espanyol i que li va fer retirar els seus anuncis davant de les denuncies rebudes. La polèmica va arribar fins a la màquina de cafè el que va fer que la campanya fos tot un èxit si considerem a quina quantitat de públic va arribar.
Altres marques davant d’aquest encert s’han apuntat a la “moda” de les campanyes amb polèmica. Un parell d’anuncis amb imatges prou impactants o que comportin prou controvèrsia son suficients perquè els mitjans, i amb el temps el públic generalista, se’n facin ressò. Potser comportarà haver de retirar la campanya i fins i tot, com alguns consideren que ha passat amb D&G, “embrutar” el nom de la marca.
En els temps actuals si vols destacar per damunt de la competència s’ha d’apostar pels extrems encara que això comportí traspassar la línia del que és ètic i moral. Al final és el consumidor que acabarà donant la raó a la marca o per contra l’ajudarà a enfonsar-se desprès de la degradació en la que s’ha sotmès per arribar fins a la màquina de cafè.
Està clar que la guerra acaba de començar, de moment D&G ja ha perdut una batalla, veurem qui guanya la propera.