Arxiu de la categoria: Crítica

Crítica ‘Star Trek: En la oscuridad’

Estel·lar. Si partim de la base que el cinema és art i és entreteniment, ‘Star Trek: En la oscuridad’ (STELO) compleix ambdues premisses. Artísticament satisfà de llarg. On destaca més, com no pot ser d’altra manera, és en l’apartat dels efectes especials. Sense deixar detall a l’aire en els apartats de fotografia, excel·lentment colorista (tot i el títol del film), i en unes cuidadíssimes localitzacions i vestuari. On potser deixa força que desitjar, és en l’aspecte massa de disfressa que tenen alguns dels extraterrestres.

STELO és senzillament entretinguda. Més de dues hores de metratge que passen sense decaure en cap moment. Gràcies a un guió molt treballat que fuig dels grans discursos forçats i que aposta per un humor marca de la casa Star Trek.

És curiós adonar-se com en aquesta dotzena pel·lícula de la saga Star Trek, l’espai i el futur són elements purament circumstancials. Els protagonistes són tots humans i l’argument podria traslladar-se en un altre moment històric.

Tot plegat dirigit pel nou rei de les estrelles, JJ Abrams. A més de rellançar excel·lentment la marca Star Trek també serà el responsable de ‘rebootejar’ la d’Star Wars. L’avalen els bons resultats que han recollit les seves sèries de televisió (Lost, Alias, Fringe,…). Abrams ha comptat amb Michael Giacchino per orquestrar magníficament el film. De fet, és el seu compositor de confiança. Fa temps que treballen plegats i això es nota. Al més pur estil Spielberg-Williams.

No s’ha d’oblidar el treball dels actors i actrius d’STELO. La majoria repeteixen en els papers d’Star Trek (2009) i continuen oferint un bon treball. Algún més tancat en el personatge i d’altres expandint-lo a nivells desconeguts. Ara bé, qui destaca per damunt de tots és Benedict Cumberbatch (Khan). L’actor anglès reconegut internacionalment gràcies a encarnar a Sherlock Holmes en la sèrie britànica. Cumberbatch interpreta un dels dolents més importants de l’univers Star Trek i ho fa amb una naturalitat i un saber fe que aconsegueix que l’espectador és posi de part seva.

Estem davant d’una altra gallina d’ous d’or del cinema i esperem que per molt de temps. Sempre i quan JJ Abrams pugui dedicar-s’hi i continuar oferint bons films que convencin els ‘trequis’. Hi ha anunciada una nova pel·lícula d’Star Trek pel 2016. L’última frontera queda lluny.

Anuncis

Crítica ‘El hombre de acero’

Esperançadora. Després de veure com Christopher Nolan revisionava Batman gràcies a l’excel·lent trilogia del cavaller fosc, hi havia forces esperances que estan ell al darrera de la creació de la història de ‘El hombre de acero’, el resultat fos similar. En certa manera, ho ha estat. De totes les pel·lícules que s’han fet fins a dia d’avui sobre Superman, és la millor amb diferència tot  i que no arriba a ser la definitiva.

Per què no és la definitiva?! Perquè tot i que s’esforça en explicar totes les particularitats i detalls de la vida i obra de Kal-El i família, ho fa excessivament articulat, punt a punt, sense sortir-se de la guia del bon biògraf. Per contra, la manera que entrellaça els ‘flashbacks’, de manera no lineal, és molt encertada.

Un altre dels aspectes desfavoridors, és com s’excedeix dels focs artificials i a més amb una estètica massa de dibuix animat. Ara bé, s’ha d’aplaudir l’estètica fílmica de documental que mostra el film al més pur estil de la sèrie ‘Battlestar Galactica’ o la pel·lícula ‘District 9’.

Homenatges a l’univers Superman no en falten. Les referències a les industries Wayne (Batman) i a l’enemic per antonomàsia de l’home d’acer, Lex Luthor amb LexCorp. Per cert, fixeu-vos en el detall de la càpsula oberta de la nau. Detall de un nou Kryptonià que de ben segur que entrarà en escena en la ja enunciada ‘Man Of Steel 2’. Què es troba a faltar?! El sentit de l’humor, els canvis d’indumentària a la cabina de telèfons (complicat actualment) i sobretot la ja mítica banda sonora de John Williams. El també mestre Hans Zimmer se’n ensurt, però sense aconseguir que la música es recordi més enllà del metratge.

I en referència al nou Superman (Henry Cavil) és massa home d’acer. Li falta sensibilitat, una mancança que afecta a la resta de repartiment exceptuant a la mare terrícola (Diane Lane). La Lois Lane (Amy Adams) és massa exagerada, sembla més aviat que estiguem davant de Superwoman!

Com a primer ‘reload’ de Superman cobreix expectatives i de la mateixa manera que va passar amb Batman (amb El cavaller fosc) , esperar que la segona sigui l’homenatge cinematogràfic que l’home d’acer fa tant que és mereix. Encara hi ha esperança!

Crítica ‘Blancaneu i la llegenda del caçador’

Poti-poti. ‘Blancaneu i la llegenda del caçador’ pot semblar que és una nova adaptació del popular conte dels germans Grimm. Però res més lluny de la fantasia! Per fer-vos una idea de com s’ha fet aquesta pel·lícula només cal que agafeu un morter, hi poseu un ramat de Harry Potter, un grapat d”Alícia al país de les meravelles’, un xic de Yoda de ‘La guerra de les galàxies’ i un quants bocins de ‘El senyor del anells’, especialment de ‘La germandat de l’anell’. Ho triturem i per molt malament que ho feu el resultat final serà millor que l’aconseguit amb aquesta versió suposadament enfosquida de Blancaneu. Un intent fallit d’emular l’estètica burtoniana.

La història conta, més o menys, la clàssica narració que la Disney ja va portar a la gran pantalla el 1937 sota el nom de ‘Blancaneu i els set nans’. Una altra de les darreres versions que s’ha pogut veure fa pocs mesos és ‘Blancanieves (Mirror, mirror)’ protagonitzada còmicament per Julia Roberts. Tot i que al títol també hi consta ‘La llegenda del caçador’, aquesta és una excusa per donar-li més protagonisme a un personatge que quedava fora dels beneficis que anaven a parar al príncep blau.

El responsable del film és el debutant Rupert Sanders, qüestió que no passa per alt. El guió corre a càrrec de Hossein Amini (‘Drive’), John Lee Hancock (‘The blind side’) i el també principiant Evan Daugherty. En aquest apartat ‘Blancaneu i la llegenda del caçador’ tampoc brilla. Cau en accés en frases fetes i en una cantarella massa sentida en films com els esmentats anteriorment. En un aspecte en el qual hauria de destacar, i més havent vist l’abundós material de promoció, és en els afectes especials, doncs bé, un cop més no espereu cap castell de focs mai vist i fins i tot avisar que hi ha certs detalls que apareixen en diferents tràilers que s’han modificat o eliminat en la pel·lícula que es passa als cinemes. Cabia la possibilitat que la banda sonora, creada pel celebrat i multinominat James Newton Howard (‘Batman Begins’), salves els mobles. Però res, pràcticament imperceptible.

Davant d’aquest escenari de altes expectatives no acomplertes, l’única esperança estava en l’actuació del repartiment. Encapçalat per Charlize Theron (que també veurem properament a ‘Prometheus’), en el paper de Revenna. És difícil anomenar alguna escena on realment es mostri la genialitat de l’actriu oscaritzada. I si no hi és de la bruixa malvada, encara menys de la resta de l’elenc interpretatiu en qual també hi trobem a Kristen Stewart (‘La saga Crepúsculo’) com a Blancaneu, Chris Hemsworth (‘Thor’) com el caçador. Per cert, tot i que en la promoció no apareixien per enlloc els nans, no patiu per que hi apareixen. Fixeu-vos-hi bé, ja que són més de set i juguen amb la trampa de ser d’estatura més o menys normal però se’ls va fer actuar amb mig cos en un clot o substituïts per nens o nans reals. Una prova més d’aquesta autèntica farsa que segurament s’emportarà prou recaptació arreu del món com per amenaçar amb una seqüela.

Crítica ‘Els nens salvatges’

Inacabada. Ens trobem davant d’una de les pel·lícules catalanes de l’any. Sense cap mena de dubte gràcies als avals de quatre dels principals premis del darrer Festival de Cinema Espanyol de Màlaga. D’una banda ‘Els nens salvatges‘ es va emportar Millor film i Millor guió. Escrit per la mateixa directora Patricia Ferreira i Virginia Yagüe. Ambdues ja van treballar plegades fa set anys a ‘Para que no me olvides’. Els altres dos guardons van ser pels intèrprets de repartiment, els barcelonins, Àlex Monner (‘Polseres Vermelles’) i Aina Clotet (‘Gran Nord’). Precisament és el repartiment un dels punts forts d’aquest film. El trio protagonista és completa a més de Monner amb Albert Baró (‘Les veus del Pamano’) i Marina Comas. Recordem que la torellonenca va ser guardonada amb un Gaudí i un Goya per l’excel·lent paper a la celebrada ‘Pa negre’ (2010). Entre els secundaris de ‘Els nens salvatges’ hi trobem a Ana Fernández, Emma Vilarasau, Mercè Pons, Montse Germán, Clara Segura entre d’altres actors i actrius, principalment catalans, coneguts per ser també assidus de la petita pantalla.

‘Els nens salvatges’ ens explica la història de tres joves rebels amb o sense causa i com a conseqüència dels seu comportament i actes els portaran conseqüències insalvables. Tres relats entrellaçats i no narrats de manera lineal. El que fa crear una gran expectativa que no es veu compensada. El final corre a compte de l’espectador el qual pot caure en més d’un tòpic de l’adolescència i d’abonar-se certes actituds dels adults alhora de tractar-los.

Remarcar també la fotografia de ‘Els nens salvatges’. Comença amb plans curts i moguts i avança a plans generals immòbils. El que li dóna una personalitat pròpia i destacada. Una nova pel·lícula que mostra una postal de la Barcelona més fosca. Ah! I de Sant Adrià de Besòs. En referència a la banda sonora és correcte i amb estils musicals, com ara el hip-hop, com a recurs habitual per pel·lícules sobre adolescents i per a adolescents. Encara que ‘Els nens salvatges’ s’escapa a un públic més adult.

Crítica ‘Los Vengadores’

Còmica. Finalment ha arribat el projecte final de carrera que tant han estat esperant els fans dels còmics i films de Marvel així com els consumidors de ‘blockbusters’ o com els anomenen darrerament, ‘la pel·lícula de l’any’. No està de més avisar a tots aquells que vulguin veure ‘Los Vengadores’ (‘The Avengers’) que les presentacions dels superherois que apareixen en pantalla ja estan fetes. Per tant, potser caldrà veure abans tots els episodis que s’han fet fins el moment dels diferents venjadors.
Tot plegat va començar ara fa quatre anys amb l’estrena d”Iron Man’ i de ‘El Increíble Hulk’. L’èxit a taquilla de L’home d’acer va fer que el 2010 estrenes una seqüela. La saga va continuar l’any passat amb l’estrena de ‘Thor’ i ‘El capitán América: el primer venjador . En totes elles ja es deixava entreveure l’ombra de S.H.I.E.L.D.. L’organització “governamental” vindria a ser l’anell per unir-los a tots per fer front a l’enemic.
Si no s’han vist totes o no s’està molt al dia de l’univers Marvel, no cal patir, ja s’han assegurat que ningú es pugui perdre en l’argument i fins i tot han eliminat de la història aquells superherois que si bé formaven part del primer grup dels venjadors, no s’han tingut en compte (com seria el cas de L’home formiga i de la Vespa). Massa superherois en pantalla embafaria, segons els responsables del film. Tot i això, el grup de salvament compta amb la Vídua Negra i l’Ull de falcó sota el comandament de Nick Fúria.

El màxim responsable de portar a bon port ‘Los Vengadores’ ha estat Joss Whedon. A més de la direcció s’ha encarregat del guió conjuntament amb Zak Penn (‘El Increíble Hulk’). Whedon es reconegut per la sèrie de ‘Buffy, la cazavampiros’ i el film de poc èxit, ‘Serenity’. Pel que fa a l’extens i excel·lent repartiment, repeteixen els mateixos actors i actrius que ja van participar en els anteriors films, excepte un. És l’actor que interpreta a Hulk que ara va a càrrec Mark Ruffalo i no d’Edward Norton per les desavinences que ja van sorgir en la pel·lícula del gegant verd del 2008. Fins a onze papers principals i cap protagonista absolut amb permís del mateix Hulk que és el més brillant de ‘Los Vengadores’. Així tornem a veure a Robert Downey Jr., Chris Evans, Chris Hemsworth, Scarlett Johansson, Jeremy Renner, Samuel L. Jackson, Gwyneth Paltrow, Clark Gregg i s’hi incorpora pel bé de la paritat i la falta de superheroïnes, Cobie Smulders. El dolent aquest cop i repeteix després de ‘Thor’, és el germà del Déu del tro, Loki interpretat encertadament per Tom Hiddleston.
‘Los Vengadores’ té una durada de més de dues hores. El temps que solen tenir aquest tipus de films. Estan ben aprofitats encara que hi ha moments que sobren i d’altres, com l’excel·lent escena-lluita entre Thor i Iron Man que es fan curtes. A mesura que avança la història de destrucció del planeta, un cop més, els focs artificials són més espectaculars. Res de nou sota el sol. Ara bé, la relació entre els superherois va a millor i incrementen les dosis d’humor que és el millor i més celebrat de ‘Los Vengadores’. El més còmic de tots, és un cop més Iron Man i la seva llengua viperina. No us perdeu però l’excel·lent faceta còmica de Hulk. Les seves breus paraules és del millor del club de la comèdia i els seus cops provenen de la vil·la del pingüí. L’humor i la superficialitat de ‘Los Vengadores’ l’allunya i molt d’altres del gènere com la trilogia del Batman de Nolan.
No us perdeu la banda sonora en la qual i reconeixereu moltes de les millors bandes internacionals com AC/DC, Black Veil Brides o Soundgarden que es retroben per interpretar el bon tema dels crèdits finals.
I a partir d’aquí, què? Doncs primer avisar que com ja ha passat amb les pel·lícules anteriors de la saga, hi ha escena entre crèdits finals que no es pot deixar passar per descobrir el que vindrà en els propers films de superherois de Marvel. El proper en arribar serà ‘Iron Man 3’ (3 maig 2013) i ‘Thor 2’ (15 novembre 2013). Continuaran amb ‘Captain America 2’ (4 abril 2014) i ‘The Avengers 2’ (2015). Per cert, res de Hulk pel seu compte ni de nous venjadors.
I per si amb tots aquests superherois no n’hi hagués prou, recordar que properament arriba el ‘reboot’ de L’home aranya (‘The Amazing Spiderman’ – 6 juliol 2012) i el tancament de la trilogia d’El cavaller fosc de Christopher Nolan (‘The Dark Knight Rises’ – 20 juliol 2012). A més, confirmada el ‘reboot’ de Superman (‘Man Of Steel’ – 2013), ‘X-men first class 2’ i el rumor del també ‘reboot’ de ‘Daredevil’, entre d’altres que davant l’èxit aniran sorgint. El món dels superherois és inacabable, i més en els temps que corren.

Crítica ‘John Carter’

Infantil. Abans de començar a “d’estripar” ‘John Carter’ s’ha de tenir en compte dues premisses: és una pel·lícula de Disney i el director i guionista, Andrew Stanton, és reconegut per films d’animació de l’estudi Pixar com ‘Wall·E’ i ‘Buscando a Nemo’.
Aquesta primera adaptació de les novel·les de ‘John Carter’ es basa en la que obria una sèrie d’onze històries d’Edgar Rice Burroughs. ‘Una princesa de Marte’ es va escriure el 1917 i s’explica el per què de ‘John Carter’ a ‘John Carter de Mart’. Títol que havia de portar originalment la pel·lícula en qüestió.



El més encertat del film és la posada en escena. No pels efectes especials que no sorprenen sinó pels paratges naturals principalment de l’estat nord-americà de Utah.Guaitant el tràiler a molts en ha recordat a ‘Avatar’ de James Cameron. De fet, és al contrari, Cameron es va inspirar en les històries del del personatge de Virginia per crear el seu propi mon. No cal anar a veure ‘John Carter’ en 3D, les escenes que poden aprofitar aquesta tecnologia són comptades i pràcticament totes vistes en l’espot publicitari. La resta són primers plans i d’altres que amb o més o menys dimensions no milloren el producte final.
El més lamentable de ‘John Carter’ és el seu guió. Excessivament previsible i de baix nivell. És en aquest aspecte on es nota que els seus guionistes venen de fer pel·lícules de caire infantil i treballen per un estudi que principalment fa productes blancs. Parlant de Disney. La influència és tant evident que les desmembracions són a l’ombra i la sang és blava. No fos cas!
En l’aspecte positiu a destacar hi ha els personatges imaginaris que tots ells cauen força simpàtics, sobretot una mena de gos àgil de Mart. Pel que fa als personatges humans, les interpretacions no són cap meravella i els actors i actrius triats no són particularment coneguts. John Carter és Taylor Kitch que participava en paper secundari a ‘X-Men: orígenes’ i que també veurem a la ‘Battleship’. La admirable actriu protagonista és Lynn Collis. La texana de 34 anys també era secundaria a ‘X-Men: orígenes’ i de moment no té cap altre projecte en cartera. En la versió original les veus dels marcians són dels reconeguts Willem Dafoe, Samantha Morton i Thomas Haden Church, entre d’altres.
‘John Carter’ és massa llarga, més de dues hores. Amb poc més d’hora i mitja podrien explicar el mateix. En algun moments es fa pesada i més quan a partir de mig metratge ja veus per on aniran els trets. Encara es d’hora per dir-ho, però si surten el números a taquilla tindrem ‘John Carter de Mart’ per moltes seqüeles.

Crítica ‘Caballo de batalla’

Plàstica. ‘Caballo de batalla’ (War Horse) és un quadre pintat a mà des de la primera escena fins als crèdits finals. Steven Spielberg ja ha demostrat en diverses ocasions, ‘El color púrpura’ n’és un cas, que sap com utilitzar la llum, la il·luminació i la fotografia per fer autèntiques obres d’art a la pantalla gran de tal manera que si aturem el metratge es pot dubtar si el que estem veient és real o no. La història es pot definir breument com la relació de forta amistat entre el jove Albert Narracott i el cavall Joey. Els dos se separaran quan el pare d’Albert ven a Joey a l’exercit britànic. Amb l’enfrontament bèl·lic com a extraordinari taló de fons històric, el Rei Mides de Hollywood mostra com els dos protagonistes són capaços de superar tots els entrebancs per tornar a estar plegats.

La pel·lícula, de menys de dues hores i mitja, es pot arribar a fer llarga si des d’un bon principi pensem que no pot acabar bé. Hi ha molts moments en que Spielberg podria haver caigut en el drama fàcil en e patiment del cavall o anar a buscar la llàgrima de l’espectador amb les relacions familiars, d’amor i amistat que s’entrecreuen entre els diferents protagonistes animals i humans. Per sort, el director s’oblida del recurs senzill i sorprèn amb un final al més pur estil visual de l’escena mítica d”Allò que el vent s’endugué’. Tot i que ‘Caballo de batalla’ funciona molt bé com a conjunt hi ha una escena que podria funcionar perfectament com a curtmetratge. Una escena en la qual es troba un soldat anglès i un d’alemany enmig del camp de batalla per salvar el cavall protagonista. La situació i el diàleg que s’hi estableix és digen de ser recordat. La banda sonora, excel·lent i poc invasiva, es com és habitual amb els films d’Spielberg, de John Williams. Pel que fa a les interpretacions totes són correctes destacant la d’Emily Watson que fa el paper de la mare d’Albert. ‘Caballo de batalla’va aconseguir fins a sis nominacions als Oscar, entre les que destacava Millor pel·lícula i Millor Música. A final, però, no va recollir cap estatueta. Spielberg, tot i alguns títols que no li han funcionat gaire bé, encara fa obres en les quals deixa ben pales perquè és qui és en el setè art.