Entrevista a Maria Àngels Villegas, escriptora

Als meus 80 anys he presentat la meva segona novel·la, ‘Caprichos del destino’. Sóc nascuda a Perafita però de Sant Miquel de Balenyà per sempre més. M’encanta empastifar papers amb lletres!

Aquest mes d’abril ha publicat la seva segona novel·la ‘Caprichos del destino’. Una nova història d’amor?
Sí, l’amor és una manera d’expressar els sentiments que un té. Aquesta, a diferència de ‘Alia’ és una història més complicada.

Quins capritxos hi trobarem?
Parla del temps de la guerra i de la postguerra. Un temps en què la gent tenia una altra manera de fer i de viure. Era molt fàcil que una persona perdés la família i una altra l’ajudés. I aquest és el cas de l’argument del llibre.

En què s’assemblen les dues novel·les?
Que són filles de la mateixa mare. Per la resta són històries completament diferents.

Fa un parell d’anys que va publicar ‘Alia’.
Exactament el 28 de juny de 2012. Me’n recordo perfectament perquè el 28 per mi representa moltes coses: vaig néixer un 28 de gener, em vaig casar el 28 de maig als 28 anys i vam ser 28 persones en el meu casament. I encara n’hi hauria alguna més!

I ‘Caprichos del destino’ també l’ha presentat un dia 28?
No, va ser el passat 10 d’abril al Casal de Sant Miquel de Balenyà. Va venir molta gent, unes 70 persones, i estic molt agraïda. Tothom em va dir que li agradava el llibre.

Quan la començar a escriure?
Tenia diferents novel·les escrites al mateix temps. El primer cop que vaig anar a l’editorial em van demanar que en tries una per provar-ho i va ser ‘Alia’. Ara, amb una nova editorial ha estat, un cop polida amb la meva neboda, el torn de ‘Caprichos del destino’. M’era igual presentar-ne primer una o altra.

Té alguna obra més escrita?
Alguna més hi ha! N’hi ha que més enllestida que d’altres però es van remenant sempre. Alguna relacionada amb la vida que porta la gent de pagès i dels pobles petits.

Tornant a ‘Caprichos del destino’, està ambientada a casa nostra?
És completament ficció encara que es poden trobar coses reals. El poble d’on és la protagonista és completament imaginari. Però si algú troba El Garriguer per aquí dalt al Montseny que m’ho digui que l’aniré a veure.

Així poc a veure amb el nostre poble. Un capritx venir a viure a Balenyà?
Sí, i hi he plasmat tots els sentiments que hi tinc des de fa 55 anys quan vaig venir a viure-hi. Vaig arribar l’1 de juny de 1959 i el 25 de juliol era parella del meu marit, en Joan. Hi ha coses que una recorda per sempre!

Fa molt que escriu?
Tota la vida! Als 7 anys, quan vam tornar amb els meus pares a Perafita, on vaig néixer, vaig anar a l’escola. Allà em van presentar cinc lletres que m’havia d’aprendre i que després me’n donarien 28 més. Em van dir: “quan puguis combinar-les totes ja seràs sàvia!” Per a mi va ser un joc que he recordat sempre més. Tota la vida he tingut la il·lusió de jugar amb aquetes lletres. D’empastifar papers.

Com és que ha trigat tant a publicar el que tenia escrit?
Perquè he treballat molt tota la vida. Des dels 14 anys que vaig anar a servir com a minyona no he deixat de treballar fins al final. Al perdre el meu marit, em vaig dedicar a escriure perquè tenia la necessitat de fer alguna cosa.

Ara és la seva gran il·lusió?
Sí, és la meva gran il·lusió veure publicades les meves novel·les.

Escriu en castellà perquè és com va prendre a escriure, però ha pensat en fer-ho en català?
No el ser escriure i em costa de llegir-lo. Em sap molt greu, però és així! Hi ha paraules en català amb les que m’embolico. A més, en la llengua que a mi em van ensenyar a escriure la trobo melosa, amorosa, simpàtica i expressiva. En català em falta alguna cosa. L’editora em va dir de traduir-les però li vaig dir que no, que llavors no les entendria. Potser el proper llibre sí ja que tothom pressiona per aquest cantó!

Està molt involucrada amb el poble, oi?
He fet de castanyera, de jurat al carnestoltes a més d’anar-hi disfressada! Cantó a la coral i vaig a danses. M’agrada molt participar en tot el que es fa al poble. Venir a viure a Balenyà em va agradar molt. Quan vaig arribar era un poble molt petit. No hi havia carrers i els que hi havia no estaven asfaltats. L’any 62, quan em vaig casar, vivíem en els pisos d’en Josep Sardà. No hi teníem aigua corrent i per tant havia de rentar al safareig de la plaça Sardà.

Com era la vida de Balenyà en aquells anys?
Era un poble que invitava a estar-t’hi! Tothom es feia. Podies tenir la porta oberta tot el dia. Ens hi trobàvem tan bé que no n’haguéssim pogut marxar. El meu poble és Perafita, on vaig néixer, però també és Balenyà que és la meva vida. Vull ser enterrada aquí.

Entrevista publicada a la revista La Finestra número 17 de maig-juny 2014

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s