Article opinió ‘St. Miquel de Balenyà: gènesi d’un procés’

El 9 Nou, publicat el 13 d’abril de 2017

Actualment Osona té 50 municipis. El 2016 en tenia un de més: Collsuspina (ara del Moianès). La comarca, però, podria tornar a tenir, en un temps difícil de concretar, 51 municipis. Això sempre i quan l’actual Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Sant Miquel de Balenyà aconsegueixi la municipalitat independitzant-se de Seva.

Un objectiu que queda més a prop des del passat 2 d’abril. Aquest dia es va tancar la consulta impulsada per l’equip de govern de la EMD i organitzada pel Consell de participació al llarg de cinc dies. Un 83 per cent (557) van votar a favor de la independència. La participació va ser de més del 52 per cent del cens. 1.058 balenyencs majors de 16 anys tenien dret a vot.

Una participació destacable tenint en compte que en la mateixa consulta celebrada el 2009 va ser del 42 per cent. En aquella ocasió els vots a favor de la independència van ser del 94 per cent. Es va celebrar en un sol dia coincidint amb la consulta d’independència de Catalunya.

Cal recordar que les reivindicacions de Sant Miquel de Balenyà per ser un municipi independent venen de lluny tot i ser un poble jove que va créixer a partir de l’estació de tren i amb la immigració dels anys 60 i 70. El 25 de novembre de 1984 es va celebrar la primera diada ciutadana per reivindicar la segregació dels quatre municipis als quals pertanyia en aquell moment: El Brull, els Hostalets de Balenyà, Malla i Seva. Continua llegint

Anuncis

Entrevista a Josep Mauri, president de la COPROSE de S.M. Balenyà

Fa 70 anys que vaig néixer a la Casanova del Feu, que pertany al terme municipal de Malla. Em sento alliberat i feliç amb la consolidació de l’EMD de Balenyà després del disgust d’haver perdut la segregació el 1993. Vaig ser el el president de la Comissió Promotora per  la Segregació de Balenyà (COPROSE) creada el 1989 i ara jubilat.

Molts veïns t’han vist involucrat amb el poble, fins i tot, ara que ja estàs jubiliat però segur que molts es pregunten quina és la teva professió, on has treballat?
De professió, comptable. Vaig fer oposicions per entrar a la Banca que vaig guanyar, encara que no vaig exercir perquè em va sortir feina al mateix moment  al despatx de Corredors de Comerç a Vic. Posteriorment, els Corredors de Comerç, fedatari públic on era apoderat, van ser absorbits pels Notaris, i llavors vaig entrar al despatx d’Estudi Notarial a Barcelona. En aquest despatx hi havia cinc notaris i 30 empleats, on exercia com a Oficial de primera comptable. Em vaig jubilar l’any 2009.

El passat 7 de febrer es va constituir oficialment l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de S.M. Balenyà. Quin és el  sentiment o sensació que t’ha quedat després d’haver-ho aconseguit?  
És un sentiment d’alliberament, de felicitat i d’alegria pel disgust que vàrem tenir quan després de tants anys de feina i promeses per part de la Generalitat en que l’expedient de segregació de quatre municipis es resoldria favorablement, ja que complia pràcticament amb tots els requisits legals.

Creus que les coses canviaran molt a partir d’ara amb l’EMD? Seran canvis evidents?
Jo crec que sí, però hem de tenir una mica de paciència. És molta feina administrativa entre d’altres, que hauran de començar a fer la Junta Gestora i que no és gens fàcil. Els canvis segur que seran tant evidents que ni ens ho creurem.

En que creus que hauria de treballar primerament  la Junta Gestora?
Primer adequar bé l’Ajuntament al Casal per treballar còmodes,  tenir totes les coses en el seu lloc, i poder atendre correctament als veïns i entitats del poble. També és crucial fer els traspassos de bens, impostos i de les competències que ens corresponen.

Creus que L‘EMD és un primer pas per arribar a ser un municipi de ple dret?  Creus que és possible?
L’EMD  no és el primer pas, sinó el penúltim. L’Últim seria confeccionar un nou expedient de segregació. Ara amb les normes que hi ha, no seria possible, ja que no arribem a 2.000 habitants i la distància que hi ha fins a Seva, crec que és menys de 4 quilòmetres. Tot i què, aquesta última norma, mirant la Llei amb lupa i llegint molt bé la lletra petita, es podria no tenir en compte.

De totes maneres, si l’Ajuntament de Seva, del color que sigui, ho fa bé, i els tractes són justos, potser no tindríem ganes de separar-nos. Si el Govern de Madrid hagués reconegut la singularitat de Catalunya, potser ara tampoc tindríem  ganes de separar-nos. Si hi ha hagut desavinences, sempre han sigut amb la política de l’Ajuntament que hi va haver fins l’any  2011, i no  amb la gent de Seva que  son veïns, companys, amics i molt bona gent. Crec que amb l’EMD, hi sortirem guanyant tots.

Et presentaràs per ser president de L‘EMD?
No m’ha passat ni pel cap. Hem de donar pas a d’altres persones, siguin de l’edat que siguin, però el jovent hi té molt a fer. Els hem de donar l’oportunitat,  ja que han demostrat que en saben i són capaços.

Que et sembla que La teva filla  Mercè  formi part de La junta gestora de L‘EMD?
Ella tenia ganes d’ajudar i fer quelcom pel poble. Va ser completament una decisió d’ella i em va semblar molt bé.

Va ser un dels fundadors de la COPROSE.  Com explicaries per aquells joves que no ho van viure o nous veïns del poble el  per què  es va crear i què va aconseguir?
Els diria que va ser una moguda molt important del poble. Per les grans mancances que patíem en aquell temps, ens vàrem ajuntar totes les Entitats del poble per mirar de posar-hi remei, i en una reunió conjunta, es va decidir intentar crear un nou municipi. D’aquí en va sortir COPROSE i jo elegit president.

Els detalls de la feina són tant immensos que n’hi hauria per fer un llibre. L’Expedient de Segregació afectava a quatre municipis i per tant eren quatre expedients  agrupats en un de sol. Tota la documentació annexa a l’expedient, omple quasi un armari sencer.

Com a conseqüència de l’expedient, La Generalitat va veure la necessitat que el poble s’havia d’agrupar i va dictaminar agrupar una part dels municipis dels Hostalets de Balenyà i d’El Brull a Seva. Els de Malla no ho volien, i se’ls va respectar tant per part de la Generalitat com per part nostre. Sense l’expedient de segregació, encara estaríem igual, un poble repartit en quatre municipis.

És  molt positiu que ara tinguem tots els informes que es van emetre llavors per la Generalitat,  favorables a la segregació, encara que després i per motius “polítics” es va denegar.  Després d’això,  vàrem recórrer al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que emparant-se en l’acord de la Generalitat, va emetre sentència en  contra, però indicant al Govern que “s’havia de resoldre aquest problema”, i posant com a exemple, la creació d’una  EMD.

Com veus el poble actualment?
El poble ha anat guanyant poc a poc en equipaments, encara que amb  més de 35 anys de democràcia, i si ho comparem amb qualsevol altre poble de Catalunya, hi manquen moltes coses. La gent  que ha vingut de fora a viure-hi , s’han integrat i entregat  completament, participant i ajudant a les moltes entitats que tenim. És un poble actiu, viu, amb molt bona gent i amb ganes de fer coses.

I com el vius?
Ara com a jubilat, vull descansar de tot, i gairebé no participo en res, només col·laborant puntualment si m’ho demanen. Estic a casa molt bé i ben cuidat per la Pilar, qui em va ajudar molt en les tasques de la segregació.

Què li falta a Balenyà  i què  li sobra?
Faltaria un local on totes les entitats hi tinguessin les seves coses; El Casal no les pot enquibir a totes, i menys ara que hi ha l’Ajuntament.  A la llarga i quan es pugui, també  haurà de tenir el seu local propi. Els membres de l’Ajuntament, hauran de fer balanç de totes les coses que falten, que són moltes, i treballar per aconseguir-les. Ara no les puc enumerar  per no allargar-me més, i ser pesat.

Sant Miquet de Balenyà, Balenyà estació, Balenyà …?
Si fos possible oficialment  Balenyà.

Entrevista publicada a la revista La Finestra número 22 de març-abril 2015

Foto: Josep Antoni Vallbona

Entrevista a Josep Tió, president Unió Esportiva Seva

Recordo que vaig entrar a la junta del club de futbol el 1993. Ara, amb 53 anys porto cinc temporades com a màxim responsable. Sóc nascut a Santa Eugènia de Berga on fins els 14 anys hi vaig jugar a futbol tot i ser força dolent!

Què et va portar a entrar a la UE Seva?
L’any 93 l’Ajuntament va convocar una reunió buscant nous membres per la junta del club perquè hi faltava gent i vaig decidir entrar-hi. En aquell moment hi vam entrar fins a cinc o sis persones.

Havies estat jugador del Seva?
No, sóc fill de Santa Eugènia i vaig jugar-hi com a Infantil però ho vaig deixar per treballar als 14 anys. Era força mal jugador i no tenia gaire futur. Vaig venir a casa els meus tiets d’aquí Seva a feinejar a pagès i no tenia hores per jugar a futbol. Des de sempre, però, ha estat el meu hobby.

Com recordes els primers anys a la junta del Seva?
En aquell moment el president era en Joan Gibaja, llavors va entrar en Segimon Tortadès, que va ser president durant un any. Així es va decidir, ajudaria arrancar el primer any. Llavors en Joan va tornar a ser el president. Desprès de 25 anys va decidir deixar-ho per qüestions familiars.

I el vas succeir en el càrrec.
Es va celebrar una assemblea a Cal pastor i com que era el vicepresident, per mutu acord vaig passar a ser el president del club. D’això ja fa quatre anys i mig.

Com valores aquest temps com a president?
En l’apartat esportiu com és habitual entre pujades baixades de categories. Amb la junta, molt ben avinguts. Actualment som 12 membres

Una part esportiva que compta amb un bon grapat d’equips!
Una dotzena, més l’Escoleta. L’equip amb el qual comencen amb quatre, cinc anys tot i que amb tres ja es pot començar a fer alguna cosa. Tenim: un equip pre-benjami, dos benjamins, dos alevins, infantil, cadet i 4a catalana. Llavors tenim tres equips femenins: infantil-cadet, cadet-juvenil i senior.

Totes noies de Seva?
Lamentablement el poble és una mica petit per poder disposar de prous jugadores per formar tots els equips femenins i per aquest motiu n’hi ha alguna de fora. Hi ha altres pobles del voltant que no en tenen. Costa moltíssim poder-ne tenir de complerts. No hi suficients equips femenins a Osona i s’ha d’anar a jugar a fora, el Bages, Maresme.

I com van les diferents equips en les seves respectives competicions?
Els femenins molt bé. I els masculins, la 4a catalana en tercera posició de la classificació després de baixar de tercera l’any passat. El cadet i l’infantil poden millorar tot i que els equips són força ajustats amb tan sols 12 o 13 jugadors, igual que l’infantil. Alevins, benjamins i pre-benjamins van bé.

Els jugadors i jugadores són i continuen jugant a Seva?
En categories inferiors sí, pel que fa a 4a catalana n’hi ha que marxen a d’altres clubs més grans com el Tona, el Manlleu, entre d’altres. Ens sap greu que marxin però si tenen la oportunitat de fer alguna cosa que ho aprofitin. Sinó els va bé sempre poden tornar al Seva.

Pel que fa al camp de futbol, ara heu estrenat la gespa artificial, oi?
L’any 1997, que ja era a la junta, es va decidir posar gespa natural. Gràcies a establiments, comerços empreses i el suport de l’Ajuntament es va acabar posant  gespa natural al camp de sorra. Llavors amb quatre equips el camp estava molt maco i anava molt bé. Però arribant als 12 equips, com som ara, el camp es fa molt malbé sobretot en plena temporada a finals de tardor i hivern que s’agreujava amb les inclemències del temps.

Motius prou importants per canviar a gespa artificial.
Tot i l’esforç econòmic que ha suposat, finalment s’ha aconseguit poder posar la gespa artificial. Per jugar a futbol millor la natural però econòmicament i per sostenibilitat, molt millor l’artificial.

La inauguració del nou parterre es va haver de cancel·lar el 30 de novembre.
Va fer mal temps i vam haver de suspendre-la. Ara tenim previst fer la inauguració i la presentació dels equips a finals d’aquest mes de gener. Ja informarem convenientment, també des del web del club. Preferíem esperar a ben passades les festes de Nadal.

Com és la implicació dels veïns amb la UE Seva?
Estem molt contents perquè som dels pobles que tenim més públic quan juguem a casa. Evidentment ens agradaria que fossin molts més però entenem que el temsp no acompanya gaire a venir al camp.

I els familiars dels jugadors?
Pel que fa als pares i familiars dels jugadors, millor que mai. Abans quan es jugava a fora rem els del club els que portàvem els nens amb els nostres propis cotxes. Actualment això ja no passa. Els pares porten els seus fills allà on calgui anar a jugar.

Un municipi i dos clubs, UE Seva i CFSM Balenyà. Com ho veieu des del Seva?
Sense cap problema. El únic inconvenient és que si fóssim un sol club segurament ens costaria menys formar equips com ens trobem les dues entitats, actualment. Pel que fa als enfrontaments, mai hi ha hagut cap problema.

La rivalitat en el futbol sempre i és present però actualment es lluita molt fermament contra la violència física i verbal en els camps. Com ho viviu?
Frenem totes les actituds impròpies que podem tot i que no podem resoldre-les totes com desitjaríem. Per sort, ha millorat molt respecte a la violència que es veia anys enrere.

L’any que ve hi ha eleccions a la junta. T’hi presentaràs com a candidat per repetir en la presidència de la UE Seva?
No ho tinc planejat encara. Estic molt content i orgullós amb la junta actual. Anem fent dia a dia i ja decidirem quan toqui. Les eleccions seran a final de temporada, queda temps per pensar-hi.

Entrevista publicada a la revista La Finestra número 21 de gener-febrer 2015

Foto: Josep Antoni Vallbona

Entrevista a Raimon Pericas, físic nuclear

Amb 36 anys estic a punt d’acabar la tesi doctoral en enginyeria nuclear a més treballo com a professor universitari i en una empresa americana de software. Tot hi viatjar per arreu del món i viure fora, tornar a casa, sempre és, retornar a Balenyà!

Físic nuclear? Els nens pensen en ser bombers, pilots, metges…
M’hagués agradat ser pilot d’avions però se’m donava bé la física, els números i les matemàtiques i considero que sí una cosa se’t dóna bé, aprofita-ho.

Sí, però a més, professor universitari?
Com que la investigació està molt fotuda, els que estem fent tesi ens hem de guanyar les garrofes d’una altra manera i el que surt més a compte és donar classes. I és per això que dono classes des de fa set anys a la Universitat de Vic (UVic) i a la Politècnica de Catalunya (UPC) a Barcelona. És un peatge que m’agrada tot i que no m’apassiona.

Quines classes hi fas?
A la UVic energia i medi ambient, física i tecnologia energètica i a la UPC faig classes al màster d’enginyeria nuclear.

I per si això fos poc, també treballes per una empresa privada.
Mentre estic fent la tesi estic evolucionant un programa, l’empresa que vent aquest programa es va fixar en mi i també em va contractar. És a dir, tinc triple dedicació, treballo a la UVic, a la UPC i en aquesta empresa americana.

T’agrada treballar-hi?
Treballar per aquests americans ja és en si l’objectiu de la tesi. La gràcia que té treballar per aquesta empresa és que ben el programa a molts països i jo sóc la persona que va a les universitats d’aquests països a explicar com va el programa que he ajudat a millorar. He tingut la sort de donar classes a la Xina, a la Universitat de la Índia, la de Corea, Sud-àfrica, un parell dels Estats Units, Polònia, Itàlia. Tot plegat per explicar com funciona aquest programa que en part he fet servir per la tesi.

Per a què serveix aquest programa informàtic?
Dins l’enginyeria nuclear simula l’estat d’un reactor nuclear per conèixer diferents escenaris com en el cas d’accidents nuclears. Quan va passar el de Fukushima amb el programa vaig fer unes prediccions dels nuclis dels reactors que en alguns moments van resultar certes.

I la tesi tens previst acabar-la aviat?
Sí Déu vol, després de vuit anys perquè he estat fent d’altres coses, a finals d’aquest any o gener de l’any que ve ja hauré acabat la tesi sobre el canvi de paràmetres conservadors de seguretat nuclear per una major producció nuclear i aprofitament del combustible nuclear.

Per qüestions de feina, has tingut la oportunitat de viatjar i viure a diferents llocs del món. Ara, però, on vius?
Visc a Taradell però estic molt de temps a Balenyà per qüestions familiars.

Per tant, mantens molta relació amb el poble.
Tots els que som de Balenyà té aquell punt que ens agrada molt. No conec a ningú que sigui de Balenyà però no hi visqui, que se’n senti molt atret. Seva és més maco que Balenyà. Tenim la carretera pel mig, urbanísticament està fatal, però tothom que és de Balenyà sempre acaba tenint un no sé què del poble. Penso que és per haver estat tant de temps sense ser poble, tens un sentit com més reivindicatiu. Relacionat amb aquest moviment nacionalista d’alguna manera la gent que és de Balenyà el té incorporat.

Així debies rebre amb satisfacció l’aprovació d’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Balenyà?
Em va fer molta il·lusió! Sobretot, perquè amb l’Eric Vila som amics des de la infància i sé que ell ho ha lluitat molt. Conjuntament amb d’altra gent, però la seva figura és clau. Me n’alegro per ell, pel seu pare i gent de la seva mateixa quinta. Recordo aquell plànol de les quatre parts municipals que s’ajuntaven per formar Balenyà a la biblioteca i ara s’ha arribat a un nou punt. Hi ha gent que ha lluitat molt per aconseguir-ho.

Però tu també has participat en fer de Balenyà el poble que és, oi?
Jo, per exemple, vaig ajudar en fundar el club de futbol tot i que no en sé però mi vaig apuntar perquè sabia que això faria un caliu de poble. Ara hi ha gent que se sent identificada amb Balenyà pel futbol. La farmàcia o el camp de futbol haurien de ser de tota la vida no de fa tant poc temps. Sento que amb l’EMD anirem més bé.

Coneixes el poble sobradament perquè ets el fill de l’anterior cartera. Fins i tot tu havies repartit cartes.
I tant! Vaig està fent substitucions de vacances de la meva mare i quan estudiava tenia contracte amb la Caixa de Manlleu per repartir la seva correspondència. Així em coneixia molt bé els carrers i les cases del poble. Hi havia cases que semblava que no hi havia ningú i tant bon punt havies deixat la carta i marxaves senties com obrien la porta per agafar-la. I al contrari, n’hi havia que encara tenien les cartes de la darrera vegada. Recordo molt que feia el repartiment amb monopatí perquè m’agradava molt. Els veïns li deien a la meva mare. Era una bona manera per guanyar temps!

Éreu tota una colla de nois que us agradava això d’anar amb monopatí. Per vosaltres debia ser un gran esdeveniment que instal·lessin la rampa?
Recordo que érem set o vuit que ens agradava anar amb monopatí; els dos germans Luengo, l’Òscar Colom, en Ferri, l’Eric, en Quim Blancafort, jo… i recordo quan la van portar que com sempre en aquest poble, si portaven una rampa, n’havien de portar dues. Com arar és el cas dels camps de futbol, dos. Primer van portar la de Seva i si no m’equivoco el cap de setmana següent van portar la de Balenyà. Esperàvem amb monopatí a La Manduca el camió que la duia i el vam escortar fins al darrera de la plaça de l’Església on la van instal·lar per primer cop. Per nosaltres va ser un gran moment i una gran idea per qui va decidir adquirir-la. Llavors la van traslladar i finalment treure. Una llàstima perquè actualment hi ha molts pobles que disposen d’aquests tipus d’instal·lacions per ‘skaters’.

Per cert, m’han explicat l’anècdota que a la rampa s’hi va pintar el nom de l’Eric i que seguidament es va modificar pel teu cognom, Pericas. Hi vas tenir res a veure?
Ho recordo perquè hi era quan es va fer però jo no vaig ser el braç executor i no recordo qui era. Potser en vaig ser d’ideòleg. Vam respectar la rampa un mes però llavors ja la vam començar a pintar com ho estaven totes les de la comarca.

Aquesta instal·lació va servir per fer molta més vida pel poble?
Gràcies a la rampa gaudíem més al carrer i del poble. Recordo que sempre hi havia gent a les grades, hi havia el grup d’esplai, pastorets Potser és un record d’infància però abans es feien moltes coses el poble i s’havien perdut. Ara sembla que es recuperen. Fa tres anys no hi era tot això ni el futbol! Ara sembla que s’està tornant a recuperar gràcies a activitats com la caminada o les activitats amb bicis.

Hi participes actualment en les activitats que es fan a Balenyà?
Procuro, quan puc, participar en les activitats que es fan al poble. Aquí hi ha molta activitat ciclista. En Melcior Mauri és de Balenyà, tot un campió. Hauríem de tenir un club de ciclisme guapo.

Deus també tenir un record especial per la festa de la plaça Sardà?
La festa de la plaça Sardà la recordo molt. S’hi feia un torneig de futbols sala de tres equips. Un dels que vivíem al casc antic (zona de l’estació), un altre dels que vivien a l’altra banda de la via i els de les “cases noves” (al voltant de l’església). Hi havia equips de grans i de petits i es feien dos triangulars. Nosaltres érem els petits del casc antic i per nosaltres era la mort! Sempre guanyaven els de les “cases noves” perquè jugaven en els equips de Balenyà. Eren molt bons!

Una festa molt apreciada pels del “cas antic” i per molts veïns de Balenyà.
També tinc molt present les havaneres i la sardinada que s’hi feien. Durant el dia, recordo com la quitxalla havíem d’estar per allà per custodiar les parades i el ‘xiringuito’. Tot i ser una festa de tot Balenyà, els del casc antic la sentíem molt nostra. Recordo fins i tot el dia que van inaugurar la plaça tot i que no ser qui va desvetllar la placa.

Tens la intenció de tornar a viure a Balenyà?
Visc a Taradell per comoditat de tenir-hi habitatge. Però per mi Balenyà i concretament el carrer on vivia, a la carretera de Seva, tot i no tenir res especial, per mi té un encant especial. Tornar a ser a casa després d’un viatge o passar temporades a la Xina, a la Índia,.. no és anar a Taradell, és quan arribo a Balenyà, sempre. Li tinc molta estima en aquest poble!

Realment els sents molt el teu poble d’origen, ajuda haver viatjat i viscut arreu?
D’un lloc tant petit com Balenyà arribar a llocs tan llunyans i grans com la universitat més tecnològica de la Xina, em fa sentir orgullós! M’agrada pensar-ho! Abans hi havia aquesta mica de mentalitat que els de poble érem rucs però la meva generació ho ha trencat completament. Si t’espaviles i t’interessa el que fas, surts endavant. M’agrada dir: “Jo sóc de Balenyà!” Mai de Seva, no hi tinc cap problema amb ells, però tot i formar-ne part, em sento només de Balenyà!

Entrevista publicada a la revista La Finestra número 20 de novembre-desembre 2014

Foto: Josep Antoni Vallbona

Entrevista a Oriol Puigrodon, gimnasta artístic

Visc a Seva, tinc 14 anys i vaig aconseguir dues medalles en quedar tercer en general i barra fixa en el Campionat d’Espanya Individual que es va fer a principis de juliol a Valladolid. M’agrada molt jugar a futbol!

Com valores la tercera posició general i en barra obtingudes al Campionat espanyol?
Era el primer any que feia el Nivell 4 i no m’ho esperava. N’hi havia que eren molt bons i em costava fer els exercicis. Vaig intentar-ho fer el màxim bé que vaig poder i em va sortir tot bé.

Aquets eren els teus objectius a assolir a Valladolid?
No, anava a quedar entre els 10 primers classificats perquè era el primer cop en aquest nivell. L’any passat en el nivell inferior ja vaig aconseguir quedar tercer en barra fixa.

I com has viscut aquesta competició?
Hi he fet molts amics. Érem 35 esportistes en el meu nivell de diferents llocs d’Espanya i parlàvem molt, ens ajudàvem i ens desitjàvem sort en els exercicis.

I després dels bons resultats obtinguts al campionat d’Espanya, ara passes a l’europeu?
No amb el Nivell quatre. Fins d’aquí un parell d’anys que no arribi al Nivell 9 no passaré a participar a Europa si els resultats ho permeten.

Poltre d’arcs, anelles, salt sobre cavall, terra, barra fixa i paral·leles. Quin aparell és el que teu preferit?
Em quedo amb tres: terra, salt i barra fixa. I el que menys m’agrada és el poltre d’arcs. Encara que vull acabar dominant-los tots igual de bé.

Que et va portar a practicar gimnàstica artística?
Abans jugava a futbol i una amiga d’aquí Seva que feia gimnàs em va dir que en Gervasi Deferr anava a fer d’entrenador per un parell de dies el Club Gimnàstic Osona de Vic. Em va dir per anar-ho a provar així ho vaig fer. Em va agradar i vaig deixar el futbol. No ho volia deixar però crec que sempre sóc a temps de tornar a jugar-hi.

I quan fa que ets gimnasta artístic?
Des de fa quatre anys. Els inicis van costar però ja està superat.

Un esport molt disciplinari, oi?
Al principi no tant perquè no fas tantes hores i n’estàs aprenent però ara ja collen més. Els entrenadors i companys t’ajuden i t’ensenyen a superar les pors.

Actualment quina ha estat la teva dinàmica d’entrenament?

He fet 21 hores al llarg de 6 dies a la setmana. Hi ha dies que fins a quarts de 10 del vespre no arribo a casa. I a més,  ho compagino amb els estudis a l’Institut de Taradell. Per la propera temporada passaré a fer 32 hores d’entrenament a la setmana per pujar de nivell.

A quin nivell passaràs?
El meu entrenador, en Juan Anguita, vol que pugi a Nivell 8 ja que al 5, 6, i 7 no hi puc ser-hi per edat.

Com és la relació amb el teu entrenador?
Molt bona, d’amistat. Tot i que em tingut enganxades. El dia abans del campionat d’Espanya, en Juan em va dir de sortir amb doble mortal. Li vaig dir que no perquè l’havia entrenat poc i tenia por de no poder-la fer i lesionar-me. Ho vam parlar i al final la vaig fer i va sortir bé. Havia agafat por a aquest exercici per lesions anteriors en escalfaments de competicions però al final va acabar bé, em va donar el tercer lloc.

Creus que l’entrenador va fer ben fet pressionar-te perquè fessis aquest exercici?
Sí. Al principi quan t’ho diu t’enfades perquè no vols fer-lo i et passen les ganes d’entrenar. Però quan ho fas i guanyes, te’n donés compte que ho has de fer. Si l’entrenador et diu que ho facis és perquè pots i no perquè et puguis fer mal.

Tens por a lesionar-te?
No n’he tingut mai cap! No m’he trencat mai, bé excepte un dit una vegada abans d’una competició.

I la propera temporada quan la comences?
Després de fer un estage a França un parell de setmanes, a principis de setembre iniciem els entrenaments regulars al Club Osona al mateix moment que les classes a l’institut.

I pel que fa a les competicions?
Les primeres catalanes solen ser després de quatre mesos d’iniciar els entrenaments per poder estar físicament a punt. I després cada dos mesos hi ha campionat. En total tres de catalans més la final catalana i per acabar el d’Espanya a final de temporada. Per participar en l’estatal, els nois, hem d’haver participat en dos campionats de Catalunya.

Hi veus diferència entre les competicions catalanes i les espanyoles?
Els entrenadors d’aquí estan més tranquils. A nivell espanyol, per exemple, els del País Basc criden i renyen molt als seus gimnastes.

Creus que la gimnàstica artística està prou reconeguda?
En països com Xina, Japó, Corea del Sud, Romania o Itàlia hi ha més reconeixement. Aquí en falta! En el meu club som uns deu o onze nois; mentre que al País Basc o Canàries tenien 25 nens que anaven al campionat espanyol.

Que fa que no s’hi apunti més gent a practicar-ne?
Molta gent té por de fer-se mal, és molt sacrificat i en canvi el futbol o el bàsquet són  més fàcils i requereixen menys sacrifici.

Ets de Seva de tota la vida, quin és l’indret del poble que més t’agrada?
El camp de futbol! A l’estiu s’hi pot jugar molt bé perquè no hi ha ningú.

Entrevista publicada a la revista La Finestra número 19 de setembre-octubre 2014

Foto: Josep Antoni Vallbona

Entrevista a Josep Albert Garcia, egiptòleg

Em dedico a l’egiptologia com a hobbie i faig conferencies, programes de televisió i de radio. Tot plegat per divulgar els coneixements que he anat adquirint amb el meus viatges d’estudi i investigació a Egipte, des de fa 28 anys! Soc membre de la Acadèmia Mundial de les Ciències, Membre de la Asociación Hispano Egípcia, Col·laborador del Museu Egipci d’antiguitats del Caire, entre d’altres. Vaig néixer a Barcelona però des del 2003 visc a la urbanització de Can Garriga.

Com definiries l’egiptologia?
És estrictament la part de la història que estudia l’antic Egipte. Per poder-m’hi dedicar vaig haver d’estudiar història a la Universitat Autònoma de Barcelona i especialitzar-me en egiptologia que és el que a mi m’interessava.

T’agradava la història d’Egipte des de petit?
Va ser després de casar-me que van fer un creuer visitant Alexandria i El Caire i vaig quedar tan impactat amb les piràmides de Giza que vaig dir-me que hi hauria de tornar. I així ho vaig fer. Ara viatjo a Egipte un parell de cops l’any!

En quina part de la història egípcia antiga està especialitzat?
El què més m’interessa i estudio és  el Imperi nou que va de la divuitena a la vintena dinastia. L’imperi nou que va del 1550 al 1069 abans de Crist, conegut, principalment, per ser les dels faraons Akenaton, Nefertiti, Tutankamon, Horemhep, Seti, i Ramsès II, entre molts d’altres.

Per què aquest període de gairebé 400 anys?
Perquè és el punt àlgid de la història de l’antic Egipte. Sobretot la divuitena dinastia que va ser l’època daurada, d’esplendor, de riquesa, de vellesa de la perfecció en els gravats, pintures, estàtues. I va ser quan va sorgir la primera religió monoteista de la història.

Som conscients del que va representar els més de 3.000 anys de l’antic Egipte?
Ho explico en els programes de ràdio i televisió en els quals participo. Molt poc temps després de al inici de la primera dinastia, els egipcis van conèixer de cop l’agricultura, les matemàtiques, la geometria, l’astronomia, la medicina, la arquitectura i la enginyeria avançada. No hi ha cap altra civilització en el mon que hagi tingut aquest coneixement amb tan poc tems.

Queda molt per saber de l’antic Egipte.
Molt. Hi ha molts misteris per resoldre i d’altres que creiem que ja havien estat resolts i que a causa del descobriment d’una nova antiguitat s’ha de replantejar el que es pensava que ja estava resolt. És per tots aquests misteris per resoldre que m’apassiona la història egípcia.

S’està aconseguint corregir errors sobre la història d’Egipte que va introduir el cinema com la dels esclaus per construir les piràmides?
Efectivament s’està aconseguint. Les persones que estan interessades en l’Egipte clàssic, saben que en les construccions sagrades no hi podien treballar esclaus perquè eren impurs. Era un privilegi pels ciutadans treballar-hi i ho feien durant les crescudes del Nil, quan no podien conrear els camps. El faraó els assegurava la feina i els alimentava alhora que a la seva família. Els esclaus els tenien per altres feines.

Quins llibres recomanaries a algú que es vulgui introduir en la història egípcia?
Li recomanaria l’abecedari que ens ha servit a tots, ‘Sinuhé, l’egipci’ de Mika Waltari tot i ser una novel·la històrica. Per aprofundir una mica més, qualsevol llibre de la divuitena dinastia. I un tercer que no es poden perdre, ‘El misteri d’Orió’ de Robert Bauval.

Viatges un parell de cops l’any a Egipte amb diferents grups per conèixer les meravelles monumentals del país. Quins indrets són indispensables de visitar?
Qui visiti Egipte ha d’anar a Dendera i Abydos, construït per Seti, pare de Ramsès II. Per mi un dels temples més macos del país. Com a lloc curós Abu Simbel, a l’extrem sud gairebé tocant al Sudan. Temple construït també per Ramsès II. La llum hi entra en el dia del naixement del faraó i el dia de la seva coronació. Una perfecció! I l’imprescindible visita a l’antiga Tebes, sota la moderna ciutat de Luxor. Hi trobarem els temples de Karnak, Luxor i Ramessum a més de la vall dels reis i de les reines.

T’agradaria viure-hi?
M’agradaria comprar-m’hi una caseta i passar-hi temporades de tres mesos. Hauria de ser a l’antiga Tebes.

I tornant a casa, què us va portar a venir a viure a Can Garriga?
Fa una bona colla d’anys veníem a El Muntanyà a celebrar la Castanyada amb amics. La zona m’encantava i em va captivar per ser un lloc de contacte directe amb la més pura naturalesa con es el parc del Montseny així com la seva gent amb un nivell cultural i cívic que no trobes en d’altres llocs i vam decidir traslladar-nos-hi.

El millor de viure a Can Garriga és?
Sobretot, sobretot, la pau i la tranquil·litat i un factor molt important els veïns que hi ha, ningú es posa amb ningú, molta educació i cadascú a casa seva, sense xafarderies. Can Garriga em recorda a Suïssa pel seu tipus de cases blanques i pissarra.

Entrevista publicada a la revista La Finestra número 18 de juliol-agost 2014

Foto: cienciayespiritu.com

Entrevista a Maria Àngels Villegas, escriptora

Als meus 80 anys he presentat la meva segona novel·la, ‘Caprichos del destino’. Sóc nascuda a Perafita però de Sant Miquel de Balenyà per sempre més. M’encanta empastifar papers amb lletres!

Aquest mes d’abril ha publicat la seva segona novel·la ‘Caprichos del destino’. Una nova història d’amor?
Sí, l’amor és una manera d’expressar els sentiments que un té. Aquesta, a diferència de ‘Alia’ és una història més complicada.

Quins capritxos hi trobarem?
Parla del temps de la guerra i de la postguerra. Un temps en què la gent tenia una altra manera de fer i de viure. Era molt fàcil que una persona perdés la família i una altra l’ajudés. I aquest és el cas de l’argument del llibre.

En què s’assemblen les dues novel·les?
Que són filles de la mateixa mare. Per la resta són històries completament diferents.

Fa un parell d’anys que va publicar ‘Alia’.
Exactament el 28 de juny de 2012. Me’n recordo perfectament perquè el 28 per mi representa moltes coses: vaig néixer un 28 de gener, em vaig casar el 28 de maig als 28 anys i vam ser 28 persones en el meu casament. I encara n’hi hauria alguna més!

I ‘Caprichos del destino’ també l’ha presentat un dia 28?
No, va ser el passat 10 d’abril al Casal de Sant Miquel de Balenyà. Va venir molta gent, unes 70 persones, i estic molt agraïda. Tothom em va dir que li agradava el llibre.

Quan la començar a escriure?
Tenia diferents novel·les escrites al mateix temps. El primer cop que vaig anar a l’editorial em van demanar que en tries una per provar-ho i va ser ‘Alia’. Ara, amb una nova editorial ha estat, un cop polida amb la meva neboda, el torn de ‘Caprichos del destino’. M’era igual presentar-ne primer una o altra.

Té alguna obra més escrita?
Alguna més hi ha! N’hi ha que més enllestida que d’altres però es van remenant sempre. Alguna relacionada amb la vida que porta la gent de pagès i dels pobles petits.

Tornant a ‘Caprichos del destino’, està ambientada a casa nostra?
És completament ficció encara que es poden trobar coses reals. El poble d’on és la protagonista és completament imaginari. Però si algú troba El Garriguer per aquí dalt al Montseny que m’ho digui que l’aniré a veure.

Així poc a veure amb el nostre poble. Un capritx venir a viure a Balenyà?
Sí, i hi he plasmat tots els sentiments que hi tinc des de fa 55 anys quan vaig venir a viure-hi. Vaig arribar l’1 de juny de 1959 i el 25 de juliol era parella del meu marit, en Joan. Hi ha coses que una recorda per sempre!

Fa molt que escriu?
Tota la vida! Als 7 anys, quan vam tornar amb els meus pares a Perafita, on vaig néixer, vaig anar a l’escola. Allà em van presentar cinc lletres que m’havia d’aprendre i que després me’n donarien 28 més. Em van dir: “quan puguis combinar-les totes ja seràs sàvia!” Per a mi va ser un joc que he recordat sempre més. Tota la vida he tingut la il·lusió de jugar amb aquetes lletres. D’empastifar papers.

Com és que ha trigat tant a publicar el que tenia escrit?
Perquè he treballat molt tota la vida. Des dels 14 anys que vaig anar a servir com a minyona no he deixat de treballar fins al final. Al perdre el meu marit, em vaig dedicar a escriure perquè tenia la necessitat de fer alguna cosa.

Ara és la seva gran il·lusió?
Sí, és la meva gran il·lusió veure publicades les meves novel·les.

Escriu en castellà perquè és com va prendre a escriure, però ha pensat en fer-ho en català?
No el ser escriure i em costa de llegir-lo. Em sap molt greu, però és així! Hi ha paraules en català amb les que m’embolico. A més, en la llengua que a mi em van ensenyar a escriure la trobo melosa, amorosa, simpàtica i expressiva. En català em falta alguna cosa. L’editora em va dir de traduir-les però li vaig dir que no, que llavors no les entendria. Potser el proper llibre sí ja que tothom pressiona per aquest cantó!

Està molt involucrada amb el poble, oi?
He fet de castanyera, de jurat al carnestoltes a més d’anar-hi disfressada! Cantó a la coral i vaig a danses. M’agrada molt participar en tot el que es fa al poble. Venir a viure a Balenyà em va agradar molt. Quan vaig arribar era un poble molt petit. No hi havia carrers i els que hi havia no estaven asfaltats. L’any 62, quan em vaig casar, vivíem en els pisos d’en Josep Sardà. No hi teníem aigua corrent i per tant havia de rentar al safareig de la plaça Sardà.

Com era la vida de Balenyà en aquells anys?
Era un poble que invitava a estar-t’hi! Tothom es feia. Podies tenir la porta oberta tot el dia. Ens hi trobàvem tan bé que no n’haguéssim pogut marxar. El meu poble és Perafita, on vaig néixer, però també és Balenyà que és la meva vida. Vull ser enterrada aquí.

Entrevista publicada a la revista La Finestra número 17 de maig-juny 2014